Passatge de Sert

Imatge de l'interior
Imatge
DadesTipusEdifici residencial i fàbrica Modifica el valor a WikidataPart deCarrer de Sant Pere Més Alt i carrer de Trafalgar Modifica el valor a WikidataCaracterístiquesEstil arquitectònicarquitectura eclèctica Modifica el valor a WikidataLocalització geogràficaEntitat territorial administrativaSant Pere, Santa Caterina i la Ribera (Barcelonès) Modifica el valor a Wikidata LocalitzacióSant Pere Més Alt, 49-51 i 55 i Trafalgar, 38-46 Modifica el valor a Wikidata
lang=ca Modifica el valor a Wikidata Map
 41° 23′ 21″ N, 2° 10′ 37″ E / 41.3891°N,2.17695°E / 41.3891; 2.17695
Bé amb protecció urbanísticaTipusBé amb elements d'interèsId. Barcelona3034 Modifica el valor a Wikidata Plànol
Modifica el valor a Wikidata

El passatge de Sert és un conjunt d'edificis residencials i fabrils entre els carrers de Sant Pere Més Alt i Trafalgar de Barcelona, catalogat com a bé amb elements d'interès (categoria C).[1]

Descripció

A través del conjunt discorre un passatge particular, que s'obre al carrer de Sant Pere Més Alt a través d'una porta d'arc de mig punt coronada amb una reixa de ferro forjat, i un medalló on figuren les inicials BS (Bonaventura Solà) i la data 1867.[2] Mentre la banda esquerra és ocupada per un edifici residencial, a la dreta hi ha una «quadra» o edifici industrial amb estructura interior de columnes i jàsseres de fosa.[2] L'altre extrem del passatge s'obre al carrer de Trafalgar, on hi ha un edifici que adopta una tipologia de fàbrica de pisos amb obertures d'arc de mig punt als baixos i estructura interior de columnes i jàsseres de fosa.[3]

Retrat de Saturnina Canaleta (1856)
Retrat de Domènec Sert i Rius
Retrat de Josep Sert i Rius
Quarteró núm. 40 de Miquel Garriga i Roca
Façana del carrer de Trafalgar, amb l'accés al passatge al mig

Història

Fàbrica d'indianes Canaleta

El 1753, el teixidor de vels Josep Canaleta i Coch (1714-1768) va constituir amb el seu germà Francesc, vidrier, el seu cunyat Miquel Vidiellas, teixidor de seda, i Antoni Grau, hostaler, la companyia Josep Canaleta i Cia per a la fabricació d'indianes, amb un capital de 16.000 lliures.[4][5][6] Per a la fàbrica, van adquirir una finca al carrer de Sant Pere Més Alt a Antoni Atxer i Font per 6.000 lliures.[7] A l'obra van intervenir el mestre de cases Joan Garrido i Bertran i el fuster Jacint Enrich.[8][6]

La fàbrica teixia fil de cotó de Malta i les indianes eren destinades al mercat espanyol, amb una xarxa comercial a València, Toledo i Madrid, i al colonial, a través de la Companyia de Comerç a Índies a Caracas.[6] L'encariment de la matèria primera va motivar-hi l'establiment de la primera filatura de cotó en floca, importat de Veracruz, oberta el 26 de setembre del 1765 i que disposava de 30 torns manuals on treballaven dones i nens.[9] En aquesta època, s'hi feren reformes.[10][9]

Josep Canaleta va morir sense fills el 18 de juliol del 1768, i fou succeït pel seu nebot Joan Canaleta i Font (1744-1808),[11][9] fill del seu germà Francesc.[12] La societat es va renovar el 1770 amb el nom Josep Canaleta, hereu i Cia, amb un capital de 33.401 lliures.[13][14][9] El 1776, va demanar permís per a obrir-hi una porta.[15] Diverses fonts indiquen que va introduir a Barcelona el cilindre d'estampar inventat per T. Bell el 1785, però sembla que, absorbit per la seva activitat representativa, va anar deixant de banda l'activitat industrial, i el 1798, la seva fàbrica ja no figurava en el Cadastre.[9] El 1800 hi havia la fàbrica d'alanquins de Joan Vilaregut i Padrós (1761-1832),[9] traslladada l'any següent al carrer del Rec Comtal (vegeu casa-fàbrica Sala-Nadal).[16]

Joan Canaleta fou succeït pel seu fill Josep Canaleta i Bransi,[17] que exercí de comerciant,[9] i aquest pel seu fill Àngel Canaleta i de Morales, oficial de l'administració militar.[18] La seva germana Saturnina[19] es va casar amb Jaume Girona i Agrafel,[20] fill del fabricant Ignasi Girona i Targa (vegeu casa-fàbrica Girona).[21]

El 1849, hi havia al núm. 49 (antic 64),[22] la fàbrica cotonera de Casajuana i Gendre i el tint de Nicolau Carrió,[23] i al núm. 55 (antic 67),[22] la fàbrica cotonera de Narcís Bausells.[24] El 1857, hi havia al núm. 49 la fàbrica de teixits de Josep Carreras i Font i el tint de Ramon Pujol,[25] i al núm. 55, la de Bausells i el tint de Jaume Murlà.[26]

Fàbrica Solà i Sert

El fabricant de mantes Bonaventura Solà i Guixà, natural de Sant Sadurní d'Anoia, es va establir a Barcelona cap al 1843,[27] i el 1857 tenia una fàbrica de teixits de seda i mocadors de llana al carrer de Sant Pere Més Alt, 21,[28][29] amb la qual es va presentar a l'Exposició Industrial de Barcelona el 1860, on exhibí fins a 300 mocadors de teixits de mescla en les quals predominava la llana.[27][30]

El 1861, va adquirir a Àngel Canaleta i de Morales les finques núms. 49 i 55 del mateix carrer,[31][32] i el 1862 va encarregar al mestre d'obres Jeroni Granell i Barrera la construcció d'una nova fàbrica a l'interior de l'illa,[33] ampliada el 1869 cap a llevant segons el projecte del mestre d'obres Narcís Nuet.[34] El 1863 es va constituir formalment (ja que l'escriptura notarial deia que funcionava des de feia anys) la societat Bonaventura Solà i Cia amb un capital de 805.618 pessetes, del qual el seu cunyat Domènec Sert i Rius (1832-1897) participava en un 21%,[35][32] i a la que Solà llogà la fàbrica pel termini de 10 anys i el preu de 100.000 rals.[36][32]

El 1864, amb l'entrada de Josep Sert i Rius (1840-1895) a la societat, el nom canviaria a Bonaventura Solà i Sert Germans.[27] L'empresa va iniciar una forta expansió amb fàbriques a Gràcia, Castellterçol, Mataró i Taradell.[27] Tot i que la majoria de telers de l'empresa eren manuals (entre ells els Jacquards, que li permetien donar una gran riquesa al dibuix), havia incorporat a la fàbrica de Gràcia els primers telers mecànics, moguts per una màquina de vapor de 5 CV.[27]

El 1866, Bonaventura Solà va encarregar a Nuet la reconstrucció de les cases del carrer de Sant Pere Més Alt, 55[37] i 49-51.[38] Tanmateix, va morir aquell mateix any,[39] i el 1867, la seva segona esposa Babiana Fabra i Pons va encarregar a l'arquitecte Miquel Garriga i Roca un nou projecte (signat també per Nuet) per a aquestes darreres.[38] El 1871, els tutors dels seus fills menors d'edat (Adolf Solà i Sert, del primer matrimoni amb Madrona Sert, i Anna Solà i Fabra, del segon matrimoni amb Babiana Fabra)[40] van adquirir a l'Estat una parcel·la procedent de l'antiga Muralla de terra,[41] on van fer construir una fàbrica de quatre pisos amb façana al carrer de Trafalgar, segons el projecte del mestre d'obres Narcís Aran.[42][43]

Cap al 1870, la societat es va reconstituir com a Sert Germans.[27] El 1873 o 1874, van obrir una nova fàbrica a la Sagrera amb el cicle complet (filatura, tissatge i acabats), deixant al carrer de Sant Pere Més Alt els telers manuals per als productes més delicats i de més difícil mecanització.[27] Cap al 1876, s'hi va incorporar Adolf Solà, amb la qual cosa la societat es diria Sert Germans i Solà.[27] Deprés de ser presents a l’Exposició catalana del 1871 i a la de Viena del 1873, van guanyar la medalla d'or a l'Exposició Universal de Barcelona del 1888 amb una col·lecció de teixits de llana i seda per a mobles i una mostra dels seus tapissos.[27]

Abans de la fi de segle, l'empresa canvià de nom a Sert Germans i Fills. Després de la mort de Josep (1895) i Domènec Sert (1897), aquest darrer sense fills, passà a les mans dels tres fills barons del primer: Domènec, Francesc i Josep Maria Sert i Badia, amb el nom de Sert Germans.[27] Francesc es va casar amb Genara López Díaz de Quijano, néta de Claudi López i López, germà del primer marquès de Comillas, i el 1904 va rebre el títol de marquès de Sert de mans d'Alfons XIII.[27] A la seva mort, el títol nobiliari passà al seu fill Francesc Sert i López, però la indústria quedà en mans del seu germà Domènec.[27]

El 1924, l'empresa tenia cinc fàbriques: les ja conegudes de Barcelona, Sant Martí de Provençals i Taradell, i dues de noves a Sant Cugat i Sabadell.[27] El 1928 es creà Sert SA, amb un capital de 8 milions de pessetes, i el 1933, Comercial Sert SA, amb una forta baixa de les activitats industrials, que cessarien a mitjans dels 1980.[27]

Referències

  1. ↑ «Edifici d'habitatges (inclou el Passatge de Sert». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
  2. ↑ 2,0 2,1 Artigues i Vidal i Mas i Palahí, 2019, p. 380.
  3. ↑ Artigues i Vidal i Mas i Palahí, 2019, p. 381.
  4. ↑ AHPB, notari Ramon Alier, 1-1-1755.
  5. ↑ Grau i López, 1974, p. 49.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 Artigues i Vidal i Mas i Palahí, 2018, p. 151.
  7. ↑ AHPB, notari Josep Font i de Vidal, 10-1-1753.
  8. ↑ AHPB, notari Antoni Duran i Quatrecases, 19-8-1753.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 9,5 9,6 Artigues i Vidal i Mas i Palahí, 2018, p. 152.
  10. ↑ AHCB, C.XIV Obreria C-26, 19-11-1765.
  11. ↑ «Joan Canaleta i Font». geneanet. Jordi Puigvert.
  12. ↑ «Francesc Canaleta i Coch». geneanet. Jordi Puigvert.
  13. ↑ AHPB, Francesc Comelles, 1-1-1770.
  14. ↑ Grau i López, 1974, p. 50.
  15. ↑ «Joan Canaleta. Sant Pere Més Alt. Obrir una porta». C.XIV Obreria C-10/1776-25. AHCB, 08-03-1776.
  16. ↑ Diario de Barcelona, 10-02-1801, p. 163. 
  17. ↑ «Josep Canaleta i Bransi». geneanet. Jordi Puigvert.
  18. ↑ Artigues i Vidal i Mas i Palahí, 2018, p. 153.
  19. ↑ «Saturnina Canaleta i Morales». geneanet. Jordi Puigvert.
  20. ↑ «Jaume Girona i Agrafel». geneanet. Jordi Puigvert.
  21. ↑ «Ignasi Girona i Targa». geneanet. Jordi Puigvert.
  22. ↑ 22,0 22,1 «Registre de numeració dels carrers de Barcelona coetani i anterior a l'any 1853». Districte 2, 2. AMCB, 1853.
  23. ↑ Guía general de Barcelona, 1849, p. 383, 390. 
  24. ↑ Guía general de Barcelona, 1849, p. 382. 
  25. ↑ El Consultor. Nueva guía de Barcelona, 1857, p. 138, 210, 315. 
  26. ↑ El Consultor. Nueva guía de Barcelona, 1857, p. 125, 193, 315. 
  27. ↑ 27,00 27,01 27,02 27,03 27,04 27,05 27,06 27,07 27,08 27,09 27,10 27,11 27,12 27,13 Cabana, 1992.
  28. ↑ El Consultor. Nueva guía de Barcelona, 1857, p. 228, 313. 
  29. ↑ El Consultor. Nueva guía de Barcelona, 1863, p. 142, 279. 
  30. ↑ Orellana, Francisco José. Reseña completa descriptiva y crítica de la Exposicion Industrial, 1860, p. 208-209. 
  31. ↑ AHPB, notari Monserrat Corominas, manual 1.308/43, f. 549-553, 29-12-1861.
  32. ↑ 32,0 32,1 32,2 Artigues i Vidal i Mas i Palahí, 2019, p. 379.
  33. ↑ AMCB, Q127 Foment 1257 C, 25-4-1862.
  34. ↑ AMCB, Q127 Foment 2120 C, 3-8-1869.
  35. ↑ AHPB, notari Montserrat Coromines, 9-2-1863.
  36. ↑ AHPB, notari Josep Manuel Planas i Compte, 31-12-1863.
  37. ↑ AMCB, Q127 Foment 2037 C, 19-1-1866.
  38. ↑ 38,0 38,1 «Balbina Fabra. Alta de San Pedro 49-51 (actualment Sant Pere Més Alt). Enderrocar i construir de nou una casa de planta baixa i cinc pisos». Q127 Foment 1792 bis C. AMCB, 19-04-1867.
  39. ↑ AHPB, notari Ferran Ferran, manual 1.312/40, f. 91-96, 21-1-1866.
  40. ↑ Anuario-Riera, 1899, p. 466. 
  41. ↑ AHPB, notari Ignasi Carner, manual 1.313/45, 27-2-1871.
  42. ↑ «Tutors dels fills menors de Buenaventura Solá, els senyors Sert i Solá. Trafalgar (42-46). Construir una casa». Q127 Foment 2354 C. AMCB, 17-11-1871.
  43. ↑ Canals Aromí, 2014.

Bibliografia

  • Artigues i Vidal, Jaume; Mas i Palahí, Francesc. El model de casa fàbrica als inicis de la industrialització. Registre de fàbriques de Ciutat Vella de Barcelona 1738-1807/1808-1856, 2019, p. 151-154, 378-381. ISBN 9788491562160. 
  • Cabana, Francesc «Els Sert. Catifes i tapisseria». Fàbriques i empresaris. Els protagonistes de la Revolució Industrial a Catalunya. Enciclopèdia Catalana, 1992.
  • Canals Aromí, Maria Teresa. «El passatge de Sert: una colònia industrial a la ciutat». A: El Quarter de Sant Pere: Història d'un barri amagat de Ciutat Vella. Ajuntament de Barcelona, Viena Edicions, 2014, p. 109-121. 
  • Grau, Ramon; López, Marina «Empresari i capitalista a la manufactura catalana del segle xviii. Introducció a l'estudi de les fàbriques d'indianes». Recerques: història, economia, cultura, 4, 1974, pàg. 19-57.

Enllaços externs

  • «Casa-fàbrica Sert i Solà (Passatge de Sert)». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.